Socials per naturalesa?

És una d'aquelles preguntes que sempre s'ha fet l'ésser humà des que té coneixement, i busca explicacions a la seva manera de ser i viure.


L'ésser humà és sociable per naturalesa

Segons Aristòtil, l'ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa, que necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats que li són pròpies, i així poder satisfer les seves necessitats.
A més, Aristòtil afegeix que l'ésser humà pot viure en societat, ja que només ell està dotat de raó de conèixer el bé i el mal, el què està bé i el què està malament, etc...

Des de l'infantesa, l'ésser humà busca la companyia dels seus iguals, no únicament per motius de necessitat o utilitat, sinó també per sentiments d'amistat

Viure en societat no és una exigència de la naturalesa

D'altra banda, a diferència d'Aristòtil, hi ha qui creu que l'ésser humà no és sociable per naturalesa.
La societat és una construcció artificial, un contracte entre els éssers humans per evitar la lluita d'uns contra els altres.
Dintre d'aquesta ideologia destacarem:

.Thomas Hobbes, (1588/1679)

T.Hobbes parteix d'una consideració pessimista dels éssers humans. Afirma "L'home és un llop per a l'home". Suposa que en el seu hipotètic estat originari els éssers humans vivien en una associació caòtica en la qual cadascú mogut pel propi egoisme estava en lluita permanent amb els altres.

L'únic impuls natural, que hi ha en l'ésser humà és la conservació i la satisfacció de les pròpies necessitats.

Només un cap fort i absolut escollit lliurement per tots i capaç d'imposar les seves lleis farà possible una societat en la que es pugui conviure en pau.


·Jean-Jacques Rousseau (1712/1778)

Parteix de l'hipòtesi de l'home natural solitari que no necessita la societat per viure, es mou per una pietat natural o impuls benèvol cap al seus semblants, és a dir, que és bo per naturalesa.

La vida en societat, a la qual arriba empès per un canvi notable en les condicions del seu hàbitat, és possible i positiva per al seu desenvolupament humà, mentre està estructurada sota la forma d'una comunitat igualitària i no gaire nombrosa. Però l'aparició de la propietat privada i l'egoisme que desencadena posen el perill el desenvolupament d'una convivència pacífica, i en converteix l'ésser humà en malvat quan se'l fa sociable.

D'una manera o d'una altre, ja sigui perquè és social per naturalesa o perquè les circumstàncies per força el que sembla clar és que l'ésser humà no pot viure fora de la societat.